5 motius per fer el Cinquè Llac, pel pentalacunar Agustí Andrés

Des que es va posar en marxa, ara fa un any i mig, he estat un fan incondicional de la travessa del Cinquè Llac i un dels seus més entusiastes propagandistes. En certa manera, però, era un impostor, perquè no l’havia caminada personalment. Ara, des del 2 de novembre, ja sóc pentalacunar amb tots els honors i encara tinc més arguments per ser-ne prescriptor. Per tant, aquí van cinc motius per fer el Cinquè Llac:

1- Perquè és una iniciativa engrescadora: mitja dotzena d’establiments de turisme rural es coordinen per dissenyar una ruta de senderisme que els uneixi. Això, que podria semblar senzill (i no ho és gens), comporta, alhora, recuperar i mantenir uns camins que constitueixen part del patrimoni cultural, valoritzar el territori, promocionar els productes agroalimentaris autòctons i dinamitzar l’economia local. I a més, des de la màxima implicació: només cal veure com brillen els ulls del Joan de Casa Macianet, de la Mireia de Casa Leonardo o de l’Albert de Casa Churchill, quan t’expliquen les peripècies passades per desbrossar un tram pres pels esbarzers o per marcar amb pintura una alternativa que evita una llau,…

2- Perquè ja no som tan joves: quan has passat de la cinquantena, les travesses amb desnivells més exigents i amb pernoctacions a refugis d’alta muntanya potser no vénen tant de gust. Si la ruta és més suau i, a sobre, et transporten l’equipatge, et proporcionen una carmanyola amb excel·lents (i sovint massa generosos) dinars i, fins i tot, et pots banyar a la piscina d’aigua calenta (el sisè llac?) de Casa Churchill, no hi ha color. Hi ha qui d’això en diu (com el meu company de viatge) eco-pijo-travessa,…

3- Perquè l’itinerari val molt la pena: la vila closa de Peramea, les vistes des de la collada del Clot d’Andol, els colors tardorencs dels bedolls del bosc de Gramenet, els nuclis despoblats de la Bastida de Bellera i de Montsó, els escenaris post-industrials de Xerallo, la plana de Corroncui i, òbviament, el cinquè llac: l’estany de Montcortès. Cent-cinc quilòmetres donen per molts i molt variats paisatges,…

4- Perquè el tracte és exquisit: si camines el Cinquè Llac la darrera setmana d’octubre és fàcil que no trobis gaire gent. I tampoc quan arribes a mitja tarda als allotjaments: això vol dir que, després de la cervesa de benvinguda (que ve molt de gust), pots gaudir d’unes bones hores de conversa sobre la ruta, el Pirineu o el que calgui. I, a més, en Jaume de Peramea t’ensenyarà detalladament la casa, declarada bé cultural d’interès nacional; en Joan de Beranui t’explicarà l’evolució de la vall Fosca i les dificultats dels petits pobles per mantenir-se vius; la Pepita de les Esglésies et cuinarà un xai a la brasa per llepar-s’hi els dits; la Mireia de Senterada, ja en ple cap de setmana i amb el bar curull de persones, trobarà una estona per preparar-te un complet berenar i asseure’s a la taula per intercanviar impressions de la travessa, i la Conxita (Ostres! quina coca de recapte) i l’Albert de Claverol faran que no trobis el moment de tornar a ciutat,…

5- Perquè et guanyes el Ganxo de Pastor: quan arribes a Casa Fasèrsia de la Pobla de Segur per iniciar la travessa, en Miquel, juntament amb el road book i el mapa, et dóna el pal de fusta d’avellaner que t’acompanyarà i t’ajudarà durant tot el trajecte. Pot semblar un detall banal, però a mesura que completes les etapes i t’hi van gravant les marques que identifiquen cada casa fins a culminar, quan acabes la travessa, amb el ganxo de pastor, t’embarga la satisfacció i un sentiment de feina feta. I cada vegada que veig el pal, ara ja a casa, revisc les emocions d’una setmana inoblidable,…

NOTA: a dreta llei, el Ganxo no és del tot merescut. Tota la primera etapa la vem caminar amb el pal de cap per avall. En Jaume de Casa Parramon, que ens va veure arribar, encara riu. Per tant, no descarto guanyar-me’n un altre en un futur,…