Vivències de la Marga i l’Elisabet
Ahir mateix vam acabar de caminar el Cinquè Llac. Després dels cinc dies de ruta, el nostre testimoni només pot incloure paraules d’elogi.
La ruta transcorre per paisatges bellíssims i molt variats: sobretot corriols estrets, però també camins més amples, pistes i, molt esporàdicament, algun breu tram de carretera que no fa gens de nosa. I també antics camins que de vegades encara conserven el terra empedrat o els marges. Amb pujades, baixades i trams planers.
Al solell i a l’obaga; a l’ombra dels arbres o a ple sol. Voregem barrancs enclotats, tan fondos que no en veiem el fons, com el del pont del Diable. Desafiem el vertigen en trams aeris com els de la cresta de Gelat, amb cadenes i graons just allà on cal. Travessem rius i rieres d’aigua freda i transparent, trepitgem terra vermella, aturem els ulls en les encimbellades pastures per on passem o en els llunyans camps verds al peu de la muntanya. Des dels punts més alts, contemplem una successió de cims blancs de neu.
Tots els matisos del verd, i molts altres colors, en aquest maig esplèndid. Trobem sol, núvols, pluja i fins i tot quatre grans de pedra menuts. Aigua pertot. Als barrancs, les rieres, els rius i les cadolles. També, sovint, als camins i fora el camí. L’aigua sobreïx pertot arreu i a terra tot hi creix. Arbres, molses i líquens. Plantes de tota mena, flors i bolets. Collim moixarrons, carreretes i pets de llop de la mida d’ous d’estruç.
Malgrat l’aigua, no es fa difícil caminar. El terreny és amable, ni relliscós ni de pedres massa cantelludes. Fins i tot quan vas sobre un curs d’aigua, trobes la manera de passar-hi. Moltes vegades el gruix de l’herba fa de coixí i t’impedeix mullar-te els peus.
De tant en tant, una casa, dues cases, un poble a la vista. Pobles en què, dissortadament, s’ha enfonsat més d’una teulada perquè ja fa temps que decauen. En força casos, ara no hi viu ningú. Els travessem en silenci, amb respecte pels absents, i només les pedres abandonades i algun rapinyaire assisteixen a la nostra breu visita.
Les etapes són més aviat llargues que curtes, però es poden fer sense presses quan el dia es llarg. I s’agraeix molt la bona senyalització. En els trams que podrien ser més perdedors, anem trobant les marques grogues sense problemes. En general, des d’una marca podem veure la següent. En altres llocs, les marques es combinen amb fites. I de tant en tant, sense abusar-ne, hi ha un pal indicador o una plaqueta en un arbre. Només passa estona sense cap tipus de marca quan el traçat és molt evident. I si en alguns –pocs– punts, dubtem, la guia ens resol el dubte. Tot plegat ens permet avançar amb tranquil·litat i ens estalvia la sensació desagradable d’anar perdut.
Per si amb això no n’hi hagués prou, cada dia a final d’etapa ens acullen cases amb totes les comoditats, propietaris amabilíssims i sopars tan variats, abundants i bons com el paisatge pel qual hem caminat. Un luxe.
Com dèiem al començament, només podem tenir paraules d’elogi sobre el Cinquè Llac. Afegit a tot el que hem dit més amunt, tot de petits detalls demostren que al darrere de la ruta hi ha persones ben organitzades, imaginatives i plenes d’il·lusió per fer una feina ben feta i per ajudar a dinamitzar un territori i uns camins que es nota que s’estimen. La idea del bastó, de les marques a foc, del ganxo com a premi…; la idea del pícnic dins un mocador de fer farcells, amb carmanyola i coberts i amb primer plat, segon i postres; la idea del roadbook, que no tan sols inclou una descripció acurada del camí sinó que també conté informacions útils i curioses sobre aspectes històrics, culturals, de natura…
Tot plegat fa del Cinquè Llac una ruta en què l’esforç de caminar troba compensacions constants i que val molt la pena de fer. No m’estranyaria gens que repetíssim.
